Pàgines

4.10.09

Legitimar-se

Mon pare, que s'esforçaria a llegir qualsevol cosa que jo malescriguera tot i saber que no n'entendria ni un borrall, va construir l'IVAM i es trobava amb els companys de colla a l'Almoina quan les màquines hi van deixar al descobert el jaciment i les restes que ara s'hi exibeixen.
Contava a casa, cansadíssim i ple d'ira, que un alt càrrec, el cognom del qual, per cert, paral·leleja l'edifici del que mai ha estat un museu modern talment l'obra pictòrica les parets, quan en va visitar les obres, va suggerir que els treballadors no pararen a esmorzar per veure si així enllestirien a temps.
Recordava sovint, també a casa, els dies que van ajudar els arqueòlegs a traure la runa inicial dels futurs treballs de la plaça ara vidrada. D'això, en canvi, en parlava satisfet. I trist alhora. Eso me gustaba a mí; no hi havia cap més opció que les que vivia. Vingué una nit amb unes monedes que jo recorde blavoses i plenes de brutícia.
Amb les mans enormes, Toma.
Patrimoni que aquella xiqueta ignorant no va saber conservar.
Tanmateix, la dona que sóc porta el seu temps al canell i de filar el passat amb el present ara ja sap que aquesta ciutat li pertany per coses molt més importants i sagrades que el naixement o la contraidentitat que s'ha bastit.

2 comentaris:

sucdemandarina ha dit...

Mon pare també tenia unes mans grans i curtides. A les obres vàries, li eren reservades les feines més delicades i els darrers retocs. Encastar les peces de marbre d'una escala o mestrejar un pany de paret perfecte. Aquelles mans aspres i excepcionals pertanyien a un ésser sensible i sabedor de l'ofici. La vida va voler que l'última obra fóra la seua pròpia casa. Ell ja no hi és, però jo el trobe feinejant a cada raconet.
Crec que jo mateix sóc fet d'algeps i modelat per ell.
Quins grans pares que hem tingut, lectora.

La lectora ha dit...

I els honrem, com a bons fills que som,amb la vida.